Dijous passat es va dur a terme la presentació de la novel·la 2dd20 – Dos daus de vint de Josep Masanas. L’acte tingué lloc a la seu d’Òmnium Garrotxa i el va conduir Josep Granados, professor de Llengua catalana de l’INS Bos de la Coma. Va ser una presentació molt agradable, on es van alternar les preguntes i la lectura de textos de la novel·la.

En Jep ens va explicar tot el procés de creació de la novel·la: en què s’havia inspirat a l’hora d’escollir els personatges, quins objectius perseguia amb aquesta novel·la i també ens va desvetllar algunes anècdotes ben divertides. L’acte va acabar amb la dedicatòria d’exemplars per part de l’autor. En tenim un exemplar dedicat (que podeu llegir en una de les imatges que adjuntem) a la biblioteca i, de debò, llegiu el llibre. Té tots els ingredients per atrapar el lector fins a l’última pàgina. Un món real ple de tendresa i complicitats es barreja amb un món màgic, llunyà, que dona a la novel·la un desordre perfectament ordenat.

A continuació us convidem a llegir una entrevista que hem fet a l’autor. Coneixerem en Jep persona, en Jep professor d’informàtica i en Jep escriptor. Nosaltres en volem saber més…

PARLEM AMB EN JEP MASANAS

En Jep escriptor ja l’hem pogut conèixer a través de diverses publicacions perquè sabem que aquesta no és la teva primera incursió en la literatura, però sí que és la teva primera novel·la editada en paper. 

Sí, efectivament. 2dd20 – Dos daus de vint és la primera vegada que m’editen un llibre i passa tot el procés, des de la correcció, l’edició, la impressió i, ara, a la promoció. Si anem enrere en el temps, a la mateixa editorial ja hi tinc publicats dos relats en dos llibres d’antologies: “Ucronies” i “Els viatges singulars” (Scito Edicions, 2019), d’alguns dels relats que publico periòdicament a: https://descriu.org/. I, si encara reculem més, farà uns sis anys que vaig publicar en una editorial, Fantraginers, a través d’Internet un llibre molt especial: Roderes de Cometa, que encara es pot trobar a la xarxa. És una novel·la curta, escrita en molt poc temps i sense passar per tots els filtres habituals: repàs, correcció i, naturalment, impressió; però n’estic molt content, ja que va ser un tret de sortida molt engrescador, on vaig veure que era possible escriure relats més llargs.

En Jep, professor d’Informàtica i escriptor. A priori sembla un binomi especial, ho és?

Jo crec que no. Pot semblar que no és tan habitual si ho comparem amb professors d’altres matèries, més de “llengües”, per entendre’ns, però tampoc diria que és estrany. De fet, en el món on em moc, el fantàstic, hi ha gent de tota mena: mossos, veterinaris, enginyers…, que sigui professor, de fet, crec que ho facilita. 

Quan jo anava a l’institut, em vaig apuntar a una matèria de periodisme, on vaig conèixer un professor de català que ens engrescava molt. Era en J.N. Santeulàlia, que és un prolífic i premiat escriptor, i que també em va ajudar a les primeres presentacions. 

De fet, si hi penso bé, potser és més important el fet que abans era també monitor d’esplai i de colònies, i m’encantaven els centres d’interès immersius que fèiem i l’impacte que tenien sobre els nens i nenes que els vivien. D’aquesta experiència prèvia, l’educació no formal, he heretat les ganes d’ensenyar fent “experiments” com la gamificació, els alumnes que em tenen o m’han tingut, ja saben de què parlo… 

En Jep, casat i pare de tres fills. D’on treu el temps per ser tan productiu literàriament? 

Podríem dir que escric “furtivament”, robant hores al dia. Acostumo a fer-ho a hores intempestives. Com deia en Guardiola, “si ens llevem ben d’hora, ben d’hora…”. A vegades m’aixeco a les 5 o a 6 del matí, és quan estic més despert i tot flueix més. Però també aprofito estones “mortes”, com quan acompanyo un dels meus fills a un partit o a entrenament… Per mi, qualsevol racó del temps és bo. Quan t’agrada fer una cosa, ja intentes buscar temps per fer-la, o no?

Passem a la novel·la en qüestió: el títol ja ens dona pistes del contingut? Quin és el tema de l’obra? Quatre pinzellades, sense fer espoiler.

Sí. El títol ja parla sol. En primer lloc, per ser una reiteració, primer en números i codis “2dd20” i després en lletres “Dos daus de vint”. La gent sol obviar la primera part del títol, però té la seva importància. És una novel·la on la persona més impensable  s’engresca amb les aficions del seu net, un adolescent de 14 anys. A partir del rol, l’afició per la informàtica i els hackers, l’avi Marcel inicia un viatge molt especial, conduït per l’atzar de llançar un dau de vint cares, molt habitual en les partides de rol. Per un fet inesperat, es convertirà en un nòmada i viurà una sèrie d’aventures que traspassaran alguns límits que ha tingut durant la vida. L’obra entrellaça diferents plans i el lector té la feina de reconstruir el puzle; haurà d’estar atent als detalls que l’obligaran a fer una immersió en la història, com en un joc. És important destacar  que no cal ser cap “friki” d’aquests temes perquè t’agradi i, de fet, és potser un bon inici per entendre conceptes nous d’aquests mons i, qui sap, fins i tot engrescar-se a provar-ho. Hi ha hagut lectors aliens a aquests mons que m’han dit que els ha agradat, tot i que el van començar amb certes reserves. De fet, el lema de tot plegat ve a ser: mai és tard per il·lusionar-se i endinsar-se en nous mons, fins i tot el dels somnis.

En quin moment se t’acut la idea que vertebrarà l’obra?

La idea va sorgir durant el primer confinament, quan ens vam veure obligats a quedar-nos un munt d’hores a casa. Per “desconnectar-nos” una mica del món digital, vam iniciar una aventura de rol, gràcies a un kit “d’iniciació” que ens havien portat els reis. Mai trobàvem un bon moment per fer-ho. Els tres fills eren els jugadors i jo el màster. Un bon dia, el seu avi va voler baixar on jugàvem, un celler soterrani de casa, i es va quedar observant la partida en silenci. D’allà va sorgir la idea. En el llibre, he fet una mica de màster de la trama i he establert les regles bàsiques, però haig de reconèixer que moltes vegades els personatges han acabat adquirint vida pròpia i m’han dut a llocs on no em pensava que arribés. Ha estat un procés molt divertit. I haig d’agrair la col·laboració de molts companys i amics que han anat llegint per fascicles, com qui mira una sèrie, i així podia veure la seva reacció davant de les trames i subtrames de la història. 

Quins són els ingredients més importants d’aquesta novel·la? Què ens diries per engrescar-nos a llegir-la?

Els ingredients més importants, a part del que ja hem dit: rol, hackers, aventures i girs inesperats, podríem dir que és la relació entre un avi i un net, l’amistat d’una colla d’adolescents en un poble petit i aïllat on la imaginació és la seva eina per divertir-se en les llargues i caloroses tardes d’estiu. Però sobretot, sobretot, crec que és un viatge, un viatge iniciàtic que emprens amb una petita maleta, sense cap planificació prèvia, deixant-te dur. A vegades, el comparo una mica amb l’estil de Dan Brown, llibres on la realitat de fets i llocs sovint es confonen amb trames i no saps ben bé què és cert o què no. A dins del llibre, hi ha píndoles d’història totalment real que serveix com a crossa per la trama, per donar-hi una veracitat i fer que el lector tingui ganes de saber on el duu tot plegat.

I els personatges: en Marcel, en Valeri, la Raquel…, com sorgeixen? Et sents identificat amb algun d’ells?

Sorgeixen espontàniament. El jovent formen un grup, els VISIR, amb les inicials dels seus noms, i és per això que hi ha molts personatges, cadascú amb la seva personalitat i les seves dèries. I llavors hi ha l’avi, en Marcel, el gran protagonista, que no deixa de ser una mena de Quixot idealista que cerca aventures. Sobre si em sento identificat, de manera parcial potser sí, però no diria que cap d’ells és un alter ego meu. La gent que em coneix m’ha dit que hi ha moltes coses en la novel·la que els fan pensar en mi i en com soc jo, però no són ben bé els personatges, potser és més la temàtica i la manera d’abordar els reptes que els van sorgint. Com ja he dit, no he volgut fer res autobiogràfic; així i tot, segur que s’escapen anècdotes i coses que he viscut, algunes d’elles de quan jo era jugador de rol. Això m’ha permès posar-me en el lloc d’alguns personatges, és a dir: els elfs, nans i figures fantàstiques amb què juguen els protagonistes de la història. Ja ho veieu, una història dins una altra història. On hi quedo jo? Sincerament, a vegades no ho sé.

Podem considerar 2dd20 Dos daus de vint una novel·la de ciència-ficció? Ja sabem que no t’agrada aquesta definició, per què?

M’estimo més no definir-la així perquè, tot i que n’hi ha, és més realista que no pas d’aquesta temàtica. Diria que tant la fantasia com la ciència-ficció serveixen per teixir la història, però no és una novel·la d’un mon apocalíptic, d’una civilització perduda o d’un entorn altament tecnològic. Podríem dir que hi ha alguna pinzellada, però prefereixo que el lector ho descobreixi.

Ets també un bon lector? Quin tipus d’obres llegeixes? 

Sempre m’ha agradat llegir, sobretot al llit, m’agrada adormir-me llegint. Llegeixo una mica de tot, tanmateix, darrerament “consumeixo” molts llibres de ciència-ficció i fantasia en català, el meu món, vaja. Marc Pastor, llibres de Males Herbes, editorial Secc i també autors internacionals i clàssics (Ted Chiang, Ray Bradbury, Ursula K. Leguin…). M’agrada tastar una miqueta de tot, i funciono sobretot per recomanacions d’amics, de programes, de podcasts o de pàgines web. Intento alternar llibres de contes o relats curts, amb novel·les més actuals i també amb clàssics, sobretot de la ciència-ficció i de la fantasia.

Ara costa molt engrescar l’alumnat perquè llegeixi. Tenen , la majoria d’ells, no tots, interessos molt diferents. Com ho hem de fer per engrescar els alumnes a llegir voluntàriament, per plaer? 

Doncs no ho sé, la veritat. A casa s’han engrescat molt gràcies als dispositius lectors electrònics (en tenim un cadascú), perquè són fàcils de manipular, la tinta electrònica no cansa la vista (res a veure amb tablets i mòbils) i pesen poc. M’imagino que la clau és trobar un llibre que t’engresqui. Jo recordo haver agafat de la biblioteca escolar el llibre No demanis llobarro fora de temporada, d’Andreu Martin i Jaume Ribera, les aventures d’un detectiu adolescent, que té una gran saga. El vaig fer llegir als de casa i també els va enganxar. I no parlem de El Hobbit, El Senyor dels Anells i Harry Potter. Aquests sempre acostumen a ser una bona porta d’entrada. M’imagino que és això, descobrir el que realment t'”enganxi” i no parar…

Un bon consell, si us agrada aquest tipus de literatura, és visitar la pàgina web del Biblionauta (https://elbiblionauta.com/), allà hi ha un munt de ressenyes de llibres molt ben fetes i també proposen concurs, actualment n’hi ha un d’actiu de curts, molt adequat per gent d’institut, es diu ConcursTS (https://elbiblionauta.com/ca/concursos/concurtsjove/). Jo estic molt orgullós perquè també hi tinc un relat publicat a la seva revista Freakcions (el número 3), on estic envoltat de grans autors del gènere. Va ser un projecte que van iniciar uns professors de llengua de les comarques gironines, ha anat creixent i ara, per mi, ja és el màxim referent en català.

Finalment, volem saber si tens alguna altra idea que pot agafar vida en forma de novel·la?

De moment, no. Normalment, les idees em venen un xic d’imprevist, quan no les espero, només cal que estigui atent i anotar-les. La major part de vegades em serveixen per fer un relat curt o un microconte. M’agrada participar a concursos, això m’engresca molt, alguna vegada quedo finalista i en guanyo algun, i moltes vegades no, però crec que és el que em manté vives les ganes d’escriure més que la necessitat de fer novel·les. Ara bé, qui sap, si aquesta agrada força, potser m’ho hauré de plantejar…

Felicitats Jep per aquesta òpera prima en paper i augurem que no serà l’última perquè amb un teclat a les mans pots fer moltes coses, una d’elles escriure obres magnífiques.