L’alumna Andrea Jiménez (3S1) va escriure aquest text que no va poder entrar a la revista La Coma d’enguany:
Vaig estar pràcticament tota una vida amb persones que coneixia des de la guarderia, però va arribar el moment de deixar-los al fons del meu cor, va arribar el moment de dir adéu a l’escola on vaig passar tota la meva infantesa…
Va arribar el gran dia, el dia en què vaig haver d’acomiadar-me de les classes en aquella aula on estàvem tots junts…I després de tantes llàgrimes i tantes abraçades, va arribar l’hora de la veritat, i amb els ulls plorosos vaig dir: per molt lluny que estigui de vosaltres, us portaré sempre amb mi…
Després de tres mesos, va arribar el gran moment, el moment de conèixer als meus nous companys, i alguna cosa em deia que després de conèixer-los, no em podria separar d’ells.
I així va ser, vaig començar a conèixer-los millor, i me’n vaig adonar que per a mi no són amics, per a mi són molt més que això, els estimo de tal manera que m’atreveixo a dir, que per a mi, són com germans.
Diuen que res és per sempre, però sabeu què? Jo no podria viure sense els meus nous companys.
