Parlem amb Josep Brugada, autor de l’assaig històric sobre la vida i les gestes del rei Alfons el Magnànim (1396-1458)
Ens pot fer cinc cèntims de la seva trajectòria professional?
Als divuit anys vaig anar a estudiar Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona. Allà vaig tenir bones professores i professors. En aquella època als estudis de Filologia s’estudiaven diverses matèries relacionades amb la Història, com ara Història de la Literatura catalana, espanyola, Història de la llengua, Història de la Filosofia, Història de l’art i història dels Països Catalans, etc. Tot era història; ergo, vaig convertir-me essencialment en historiador.
Quan sorgeix la seva necessitat d’escriure?
A la mateixa universitat perquè als exàmens havíem d’escriure (a mà, jo ho solia fer amb ploma) les nostres explicacions sobre els temes proposats. També havíem d’escriure els nostres propis comentaris de text. Filologia, aleshores volia dir essencialment, llegir bé i expressar-se en català, castellà, francès o italià.
Quina és l’obra de què es sent més satisfet o que més l’ha omplert?
Justament la darrera, l’assaig històric sobre la vida i les gestes del rei Alfons el Magnànim (1396-1458).
Es considera un “ amant de la història”?
Sí, i tant!, a mi la ficció em costa assumir-la, ha de ser una ficció més aviat màgica, com ara el realisme màgic de Gabriel García Màrquez, Pere Calders, Santiago Rusiñol o Pompeu Gener.
Quins són els passos que segueix en la creació d’una biografia, com la d’Alfons el Magnànim?
Primer buscar, llegir i meditar bé la bibliografia essencial que existeix escrita sobre el personatge i la seva època. Llegir el que s’ha debatut i escrit en els congressos (per exemple els Congressos de la Corona d’Aragó), després recercar tots els escrits universitaris i erudits escampats aquí i allà en revistes especialitzades o llibres sobre
aspectes de les gestes, la vida i les obres d’art, els artistes, els músics, els arquitectes i els humanistes que acompanyaren la vida del personatge.
Quines fortaleses i quines febleses tenia aquest monarca?
Per començar us he de dir que el rei Alfons d’Aragó va ser un home d’una gran fortalesa física, un gran navegant. Es va passar mitja vida dalt d’un cavall de manera que va ser un home fort. Va rebre una exquisida formació cultural, coneixia el llatí, parlava castellà, aragonès, s’atrevia també a parlar el català i a Nàpols va aprendre també l’italià. Li agradaven molt els llibres, la música i les obres d’art. Va ser molt més culte que el seu pare i que el seu besavi (per part de mare, Pere III el Cerimoniós).
Quant al segon punt, tot i que era un gran cavaller com Joanot Martorell, a qui a vegades se l’ha comparat, una de les seves febleses era que era molt enamoradís i li agradaven les noietes jovenetes com Giraldona Carlino, Margarida d’Híxar o Lucrezia d’Alagno (aquesta napolitana li va fer perdre el cap).
Una entrevista que varen fer-li a El punt avui ( 11/3/2024) “ titulava l’article així: “Alfons el Magnànim tenia clar que el català era la llengua de la cort”. Ens pot argumentar aquesta afirmació?
Quan el rei Ferran I (Fernando de Antequera), que era el seu pare i ell, el primogènit, el príncep Alfons que tenia 17 anys, arriben a Barcelona després de la coronació del rei Ferran a Saragossa, es demana als consellers de la ciutat que proclamin també com a hereu i successor de la corona al seu fill Alfons. Els consellers catalans accepten la proposta i Alfons, comet una relliscada (tal vegada mal assessorat) i fa el discurs als representants de Barcelona en aragonès perquè ell creia que era llengua de la corona (que ho era també) i llavors els consellers de Barcelona, que poca cosa entendrien de llengües, es van pensar que els havia parlat en castellà. Aleshores, els de la ciutat comtal li van fer veure que al Principat de Catalunya, en els actes protocol·laris i públics s’havia d’emprar la llengua pròpia, que era el català. Quan Alfons s’adona del tort que havia comès, va tenir clar per sempre més que la llengua de la Cancelleria Reial havia de ser el català. És més, la seva correspondència i missatgeria és des d’aquell moment gairebé sempre en llengua catalana, excepció feta de quan escriu als seus cosins, oncles i a la seva pròpia mare que ho fa en castellà. He comptat pel cap baix 198 cartes en català entre ell i la seva muller. Pensem que entre ell i la seva dona, Maria de Castella, en general, s’escriuen en català i ella pels assumptes de la cort escriu o fa escriure més de 1200 missives en llengua catalana. Tot i que ells
eren d’orígens castellans, en esdevenir reis de la corona catalanoaragonesa van ser conscients que la llengua de la cort havia de ser el català. Una altra cosa serà el que van fer els mal anomenats reis catòlics, Isabel i Fernando, que de catòlics no tenien res i menys de respectuosos amb la llengua de la corona catalanoaragonesa. Maria i Alfons van actuar correctament en aquest aspecte.
Si poguéssiu anar a fer un toc amb Alfons el Magnànim, que li preguntaríeu que no heu pogut documentar pel vostre llibre?
Segurament compartiríem amb el rei Alfons una copa de vi de malvasia de Càndia, que era un vi aromàtic i dolç, molt apreciat aleshores a Nàpols i que s’exportà a Catalunya com a vi de luxe. Li preguntaria per què les seves relacions amb Maria no anaren bé i per què no va demanar-li amb insistència que s’instal·lés a Nàpols amb ell, o almenys que hi hagués anat a passar alguna temporada al seu costat.
I què ens podeu explicar de la seva esposa, Maria de Castella?
Va ser una dona feble físicament, però moralment i ètica va acomplir la seva missió de lloctinent de la Corona amb gran dedicació, força i estimació pels territoris i la gent de la corona. Va governar Catalunya, Aragó, València i Mallorca amb molt esforç i treball amb perseverança. A més va expressar en tot moment una gran veneració pel seu sobirà i marit al qual encara que fos de lluny i en el fons, l’admirà molt i el va estimar de cor.
Podria ser la protagonista principal d’una novel.la?
La figura de Maria de Castella ja ha estat estudiada en l’excel·lent tesi de la historiadora Maria Toldrà, i la filla d’aquesta, Montse de Paz, arrel de la tesi de la seva mare, en va redactar una novel·la bastant raonable, titulada, La reina fidel, que l’ha publicada en català i en castellà l’editorial Edhasa, 2019, Barcelona.
A part de la seva esposa, hi hagué alguna altra dona important en la vida del rei?
Uix, sí. En aquella època (segle XV), semblava que si un aristòcrata no tenia amants, no era valorat popularment. Penseu que tots els sobirans europeus i els mateixos papes, cardenals i bisbes tenien fills o filles naturals, anomenats «bastards». El rei Alfons, no va ser menys. Va tenir que sapiguem, almenys quatre afers amorosos, un arrel de la seva primera expedició a Nàpols amb la napolitana Giraldona Carlino amb la qual va tenir el fill Ferrante, que ell se l’estimà molt. Llavors va tenir un afer amorós amb Margarida d’Híxar, després amb una noia que es deia Caterina, la qual no sabem ben bé qui era però el rei li va atorgar una paga vitalícia. Penseu que va tenir a més dues filles, Maria i Leonor, que va fer casar amb nobles italians la mare de les quals no sabem ben bé qui va ser. I últimament, quan el rei va ser coronat rei de Nàpols, quan ell té ja 52 anys, va embogir d’amor platònic per una joveneta que es deia Lucrezia d’Alagno, que tenia divuit anys recent fets.
Té algun altre projecte in mente?
Sí, una novel·la i algun altre assaig d’història… he d’estirar molts fils…
Quin llibre ens recomanaria per sant Jordi? El seu ja el tenim a la biblioteca del centre…
Ara com ara, els alumnes podrien llegir algun clàssic universal com per exemple el Miquel Strogoff de Jules Verne en l’edició de Viena editorial, 2023, per exemple o el Romeo i Julieta de William Shakespeare.
Per a professores i professors, la darrera novel·leta de Gabriel García Márquez, en Agosto nos vemos, Random House, 2024, el llibre de Juan Miñana, El cielo de los mentirosos, Editorial Malpaso, 2016, un llibre molt divertit que es complementa amb els contes de Pompeu Gener, Monòlegs humorístics i extravagants, Editorial Adesiara, 2024.
En català, d’Aurora Bertrana, Els paradisos oceànics, Rata editorial 2017, el llibre d’Stefan Zwaig, la biografia de Maria Antonieta, un llibre excel·lent per entendre la Revolució Francesa des de dintre, Les dones Borja, de Verònica Zaragoza, Editorial 3 i 4, 2022 i jo rellegiria (a part del Tirant lo Blanc), sempre, sempre, Solitud de Víctor Català.
Al seu parer, llegim poc, suficient o massa?
Segur que hi ha professores i professors que llegeixen molt i bé. Ep! també en les assignatures de ciència hi ha llibres que es poden o s’haurien de llegir. Ara, els alumnes crec que haurien de dedicar un parell d’hores a classe de lectura amb el seu propi llibre a les mans, que el puguin subratllar (a llapis) i treballar-lo de manera que si els ha agradat la lectura, si els ha apassionat, se’l puguin endur a casa seva i gaudir-lo més, fins i tot lectures per abans d’anar a dormir.
Què podem fer des dels instituts per engrescar els joves a la lectura?
Establir lectures a classe de manera que els alumnes, almenys, almenys, llegeixin una hora a la setmana algun llibre proposat. Llegir-lo en veu alta, en veu baixa i la professora o el professor dirigir i corregir la lectura de cada alumne i no crec que sigui de cap manera perdre el temps. ¿Què és millor llegir a classe una bona novel·la, uns poemes, interpretar els diàlegs d’una obra de teatre o complicar-se la vida amb les subordinades adverbials?
Moltíssimes gràcies per la seva visita a l’institut, per apropar aquest personatge als alumnes i per respondre aquestes preguntes que ens permeten saber-ne més. I si en voleu saber encara més… veniu a la biblioteca a demanar el llibre en préstec.
