Dimecres 29 de gener vam anar, amb els alumnes de biologia de 2n de batxillerat, al Parc Científic i tecnològic de Barcelona. Taller : Fes recerca “Seqüenciació de l’ADN”

Vam fer un passeig guiat per les instal·lacions on treballen braç a braç les empreses i les universitats per tal d’aconseguir que el desenvolupament científic i tecnològic pugui fer créixer el benestar econòmic del país.

Vam poder visitar alguns dels moltíssim laboratoris que hi ha a l’edifici, entre els que hem de destacar el que es dedica a la seqüenciació de l’ADN amb aparells d’última generació. Una sola d’aquestes màquines (en tenen més d’una desena) pot obtenir la seqüencia de 48 genomes humans en dos dies (això vol dir esbrinar totes les lletres que hi ha a tot l’ADN d’un humà). Podríem dir que treballa a una velocitat mitjana d’un genoma humà per hora. És una capacitat de processar informació vertiginosa. Vaig pensar que aquest lloc és el paradís dels informàtics. L’ADN humà conté 6.000.000.000 de lletres. Penseu que la primera vegada que es va seqüenciar el genoma humà, a finals del segle passat, per l’empresa gegantina Celera Genomics es va trigar 11 anys.

A continuació ens van mostrar la sala d’ordinadors que serveixen per a processar la ingent quantitat d’informació que surt dels seqüenciadors.

A l’entrada ens esperava, pujat sobre la tarima que cobreix el enorme sistema de refrigeració, 1 m per sobre de nosaltres, com si es tractés d’un paorós guàrdia de seguretat, un gegant, tant en grandària corporal com en capacitat de càlcul, en Dani. Suava a bots i barrals, no sé si per la calor que sortia de la sobredosi de sistemes informàtics de la sala o por la imminent visita que esperaven, d’en Pedro Luque, el ministre astronauta.

Ens va calcular “in situ” (tots nosaltres bocabadats) que els discos durs d’aquell superordinador, que semblava anar a cobrar consciència en qualsevol moment, tenien 4,4 petes de capacitat. Un petabyte és una unitat d’emmagatzemament d’informació que equival a 1.000.000 (un milió, per si hi ha algú que s’embolica amb la confusió entre punts i comes que ens han contagiat els anglosaxons) de gigues, tot i que en grec només vol dir 5 (el meu ordinador nou en té 900).

Finalment, de costat amb els alumnes d’un institut de Barcelona, els del nostre s’ho van passar teta seqüenciant ADN de maduixa amb un aparell petitíssim, de la grandària d’un telèfon mòbil ( els seqüenciadors normals fan la grandària d’un armari) que fa servir una tecnologia increïble, és a dir una nanotecnologia fascinant. Fa servir porus proteics de grandària molecular. L’única cosa que no era gegantina en aquesta sortida (on, fins i tot, el professor de l’altre institut era un gegant casteller, d’aquells que pot subjectar un 3 de 9, sense folra, amb una orella) era infinitesimal.

Va ser un dia fantàstic. Per rematar la increïble jornada biològica, al vespre vaig veure una llúdriga quan passejava el meu gos per la Moixina. La vaig seguir de costat, al llarg d’un tram de 10 metres, al Rec de Revell.

Marcos Magallanes i Eva Costa